Treball de grups a Manlleu: Una experiència a compartir

“La cosa més amorosa que podem fer per algú és acceptar el lloc del camí en què es troba”
Deepack Chopra

Sovint, des de la consulta del Treball Social Sanitari, ens trobem a les entrevistes consultes relacionades amb situacions d’esgotament, de desànim, estrès i fins i tot de molt  de patiment. Darrere de la majoria de problemàtiques que ens planteja la població no és estrany trobar  gairebé sempre una figura femenina que fa de referent i punt de suport d’altres membres de la família. Són dones sotmeses a importants factors estressants, de diferents tipus, que assumeixen el rol cuidador (en sentit ampli) moltes vegades sense ser conscients del que això implica; i les conseqüències d’aquesta sobrecàrrega tarden poc temps a fer-se evidents  en diferents trastorns d’ansietat.

En la majoria de casos treballem amb les dones de manera indirecta mitjançant l’abordatge de la demanda principal, oferint alternatives per millorar l’atenció a la persona malalta o depenent, a la persona per la qual la dona està preocupada. La tècnica habitualment utilitzada és l’entrevista on realitzem un treball de suport i contenció, però hi ha vegades en què la vivència de patiment no resta prou continguda en aquest espai…I el seguiment d’aquestes situacions, incrementant les visites amb el professional ,poden reforçar el discurs de la dona-cuidadora instal·lant-se en elles la sensació d’infortuni i patiment. Per intentar trobar una alternativa al tractament d’aquestes situacions sorgeixen els grups d’ajuda mútua i altres tècniques de treball grupal.

En l’àmbit de l’Atenció Primària de Salut, els trastorns d’ansietat constitueixen un important problema de salut a causa de la seva alta prevalença i a les repercussions sobre la qualitat de vida de les persones que les pateixen i les seves famílies. Per aquest motiu, des als 2015 al CAP Manlleu,  la infermera Fina Guzmán i la treballadora social sanitària M. Mercè Rico varen començar a engegar grups de suport dirigits a

aquelles persones que pateixen un trastorn d’ansietat o algunes dificultats relacionades amb aquest estat.

Experiències anteriors porten a pensar que l’espai d’ajuda no ha de centrar-se en l’expressió verbal dels sentiments negatius perquè, com ja s’ha comentat, és fàcil instal·lar-se en la queixa i reforçar involuntàriament els sentiments d’insatisfacció. La proposta es basa en la realització d’un treball d’expressió corporal, de presa de consciència i escolta del mateix cos i en l’exploració de sensacions gratificants que descarreguin els nivells de tensió acumulats, mitjançant diferents tècniques entre elles la pràctica de Mindfulnnes.

OBJECTIUS

Oferir a les dones un espai de trobada personal mitjançant tècniques de relaxació i autoconeixement.

Millorar la percepció del mateix cos situant les sensacions de discomfort.

Facilitar l’experimentació de sensacions de benestar físic i psíquic en contraposició a les sensacions de patiment i desànim.

Augmentar la capacitat de concentració i atenció enfront de les situacions estressants.

Utilitzen contes, música, exercicis de relaxació, meditació, audiovisuals, frases motivadores, i sobretot coneixement del seu cos, per aprendre a resoldre els seus problemes amb tècniques enfocades a la resolució del conflicte i sobretot percebre quan apareix l’ estat d’angoixa.

Per poder dur a terme la selecció de pacients, es fa una primera avaluació a través d’una entrevista personal i es passa l’escala de Goldberg, es descarten aquells pacients que presenten una patologia de depressió o altres.

En finalitzar les sessions es passa una enquesta de satisfacció i al cap de tres mesos aproximadament es torna a citar a la pacient i es valora el seu estat a través d’entrevista personal i l’escala de Goldberg.

Destacar que al cap de tres mesos de finalització del grup més de la meitat de les participants han disminuït la presa de medicació, han après a enfrontar situacions estressants i d’altres han iniciat pràctiques de ioga, meditació, exercicis…..

I continuen dos grups per any, de 8 sessions cadascun, i com a professionals expliquen que  aprenen molt i molt. Sobretot constaten que cada grup és diferent i que no es pot actuar de la mateixa manera, s’ha de respectar el temps de cadascú, tot i que a vegades es desitjaría anar molt més de pressa, però el temps demostra que com més ràpides vulgui anar, més lent és el treball, per tant a poc a poc i sense pressa s’apren uns dels altres i s’enforteixen lligams amb la comunitat amb la qual es treballa.

En la línia d’aquesta entrada us convidem a visitar la secció altres documents a la  biblioteca del blog  .Destaquem:Guia d’actuacions No farmacològiques en Salut Mental a l’Atenció Primària de Salut ICS 2011 i Atenció a les persones amb malestar emocional relacionat amb condicionants socials a l’atenció primària de salut.FoCAP 2016

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en atenció primària ICS i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.